I un llacet

Va col·leccionar capses durant mesos. Grans i petites, també mitjanes. Algunes llises, altres estampades. De fusta, de cartró, de porcellana… No sabia quina podria ser l’adequada, així que va decidir acumular totes les que li agradaven. Va repetir el procés amb pedaços de roba i cinta per fer llaçades. També va reunir pedaços de paper de diferents textures i colors. Alguns fins i tot feien olor. Semblava que mai hagués de ser suficient, perquè semblava que cap dels elements triats hagués de ser el més convenient per embolicar un regal tan important. Al principi ho guardava tot a un calaix dels de la tauleta de nit pensant que potser el seu coixí s’ho miraria i li xiuxiuejaria entre sons quina podria ser la combinació més adient. Aviat l’espai no va ser suficient i com que el coixí havia decidit parlar-li d’altres temes va començar a guardar tot el repertori dins d’un armari. Però l’armari tampoc no era prou gran. Aleshores, tot pensant, se li va acudir que era molt estrany que algú el visités, així que va decidir traslladar tots aquells objectes a l’habitació dels convidats. Fins i tot va treure el llit i un armari que hi havia per que no li faltés espai. Aquell havia de ser l’últim dipòsit, el definitiu. Estava convençut de que trobaria el que buscava molt abans que tota aquella habitació es pogués col∙lapsar. De tant en tant es submergia allà i s’asseia al terra entre muntanyes de capses, papers, teles… Llavors treia una capseta de llapis de colors i començava a escriure dedicatòries sobre els diferents tipus de papers que tenia al voltant. Feia proves amb diferents variacions de colors i de lletres. Va escriure frases tòpiques, frases de cinema, frases inventades, frases que li havien aconsellat amigues, amics, familiars, coneguts i fins i tot algun desconegut. Algunes frases van derivar en cartes i altres no es podran llegir perquè van resultar tan clarament inadequades que es va desfer de seguida d’elles. Tant va acumular i experimentar que un dia ja no va poder tornar a entrar en aquella habitació. Ja feia dies que seia al llindar de la porta, però va arribar el moment en que ni això va ser possible. El cas és que encara no havia trobat el que cercava doncs cap de les proves que havia fet no havia donat com a resultat un embolcall digne del regal que volia fer. Aquell dia va ser possiblement un dels més durs de la seva vida. Durant hores va plorar assegut al costat de la porta de la seva habitació preferida. De fet, no va deixar de plorar per gust, sinó que van deixar de rajar-li llàgrimes dels ulls. Clar que hagués pogut seguir colonitzant tota la casa, però estava clar que això no solucionaria el problema. No plorava per la falta d’espai sinó perquè havia comprés que mai trobaria l’embolcall perfecte i la dedicatòria més adient. Així doncs, un cop assumit el problema es va aixecar del terra, va respirar a fons i va decidir com seria aquell embolcall que feia tant de temps que cercava.

Eren prop de les deu de la nit d’un dia plujós d’Abril. Havia quedat per sopar amb la seva parella. Aquell dia feia just un any que havien començat a sortir junts. Òbviament ella no tenia constància d’aquella col∙lecció de la que ja no quedava res des de feia uns dies. Venia a peu des de casa seva amb el resultat de tants mesos de concentració a les seves mans. Com que vivien a prop i semblava que havia parat de ploure va pensar que no li caldria agafar el paraigües. Duia l’objecte a la mà dreta i aquesta amagada a l’alçada del pit sota la jaqueta. No volia guardar el paquet a la butxaca per evitar que es fes malbé. Un cop a la porta de casa de la noia va trucar al timbre quatre cops com de costum per que ella sabés que era ell. Li va costar una mica obrir la porta i va començar a ploure de nou suaument. Ell estava tan emocionat que no se’n va adonar i de seguida que ella va treure el cap li va ensenyar el que portava a la mà. “No cal que l’obris”, li va dir amb un gran somriure. “És el meu amor, és per que el guardis”, va seguir. L’aigua va començar a tocar el regal i ella, que va entendre de seguida la seva delicadesa, va fer un petó ràpid al company mentre el tocava amb una llagrimeta involuntària i va entrar de seguida a casa seva per posar-lo en un lloc segur. Amb paper blanc d’escriure, un llapis de color roig i fil de cotó li havia fet una capseta minúscula amb una nota que deia “amb amor” i un llacet.

 

A Tiff G. i Nuria E., perquè volen guardar amor en capsetes ;).
– Eqhes DaBit –
– 02, diciembre, 2013 –
– Sant Carles de la Ràpita (España) –

Por | 2015-10-31T21:36:31+00:00 2, diciembre, 2013|Audio, Català, Ilustración, Mentiras, Prosa|Sin comentarios

Deja tu comentario