Eren dos quarts de 6 de la tarda. Maria, la seva dona, tot just arribava d’escola amb els nens. Entraren ells primer. Esther, la menuda, corria rere el pau, qui tenia 2 anys més que ella. El nen es llançà de cap al sofà tot rient, agafà un dels coixins i tot seguit li caigué la seva germana a sobre, pegant-li punyades; «Dolent! Dolent!», li deia mentre ell reia i es protegia amb el coixí.

— Nens… No us tinc dit que no us peguéssiu? —va dir Maria, mentre descarregava dues bosses de supermercat sobre la taula de la cuina—.

— Però mama, ha començat ell… Auch! —Pau acabava de pessigar-li a la cuixa, aprofitant que estava distreta— Veus? No para! —va intentar llevar-li el coixí, però com que no podia va mossegar-li els dits d’una mà.

— Ah! —va cridar ell— Això no s’hi val «peque», m’has fet mal. Ho has vist mama? Has vist lo que m’ha fet?

— Esther… Què et vaig dir l’altre dia sobre això de mossegar?

— Però mama, és que no para…

— Ni «però» ni res! Estigueu-vos quiets els dos o no us donaré el berenar!

— Mama… —van repetir a l’uníson els dos germans; es van mirar l’un a l’altre i van esclatar en rialles.

— Va, seieu bé —va dir la mare als nens mentre els hi donava un entrepà a cadascun.

El nen va engegar la televisió, va posar el canal de dibuixos que tant li agradava a ell i a Esther i amb la boca encara plena de l’últim mos d’entrepà, li preguntà a la seva mare:

— Mama, mama! Xavier m’ha dit que el dissabte estic convidat el seu aniversari; que hi puc anar?

— Ja saps que no, Pau… —li contestà ella amb to greu—.

— Però, mama… La setmana passada tampoc em vas deixar anar a la festa de l’Ana…

— Ho sento molt, però no. Ja saps que ara no podem tenir més despeses que les imprescindibles, el teu pare s’ha quedat sense feina i amb el meu sou tot just arribem a final de mes. Oi que ho entens, fill?

— Sí, mama… —respongué amb to de rendició, trist—.

Miquel, el pare, mirava a l’infinit a través del vidre del balcó; no s’havia mogut en tota l’estona. En sentir l’explicació de la mare, va sospirar suaument, com dissimulant, va baixar la vista i sense mirar a la dona ni als fills es va dirigir a l’habitació de matrimoni, va entrar i va tancar la porta. La dona el seguí amb la mirada. Sabia que el seu marit estava trist, molt trist, i l’entenia – se li va escapar un sospir -. Va recollir una mica la taula del menjador i es va dirigir allà on hi era el seu marit. Trucà a la porta, però ell no respongué.
Dins jeia ell al terra, tot just davant de l’armari; va omplir els seus pulmons d’aire i va expirar com si fos aquell el seu últim alè. Aleshores va estirar amb força la fusta que cobria la part inferior de l’armari i la va llevar, deixant-la a la seva esquerra. Mentrestant, Maria seguia trucant a la porta; «Miquel, què fas? Per què no m’obris? Tot s’arreglarà home, això li passa a més gent…», intentava consolar-lo. Ell no volia escoltar-la, no podia suportar aquella situació d’impotència. No suportava veure com la seva dona havia de fer hores extra per poder arribar a fi de mes i que encara així no els hi arribaven els diners. No podia evitar perdre un bocí de cor cada cop que els seus fills posaven aquella cara de tristesa quan sabien que no podrien anar a la festa d’aniversari dels seus amics o ni tan sols se’ls hi podia comprar una rajola de xocolata perquè això suposava no tenir pa o fideus per menjar. Aquestes situacions el mataven un dia rere l’altre, i sabia que a la seva edat li seria difícil trobar una altra feina. Pensant en això, li va fugir una llàgrima, que queia sobre el seu pàl·lid rostre com ell es veia caure a la vida – lentament, carregada de dolor -. Va gitar-se al terra i va estirar la mà dreta sota l’armari. Allà hi era, per a ell, el camí a la salvació, l’objecte que duria la seva família cap a una vida millor. Va arrossegar-lo amb molta cura des del fons de l’amagatall cap a l’exterior; un drap de cuina el protegia. El va desembolicar com si li tingués por, amb paciència; les mans li tremolaven. Encara tenia la cara humida. Era una pistola. L’havia comprat feia un parell d’anys, quan van començar a arribar immigrants al barri; mai va fiar-se dels seus veïns estrangers i l’arma el feia sentir-se més segur, tot i que des que la va comprar no l’havia tret mai d’aquell racó. No li va comentar mai a la seva dona que la tenia; a ella no li agradaven les armes i no li hauria permès tenir-la. De fet, ell havia deixat de treballar com a policia perquè ella va insistir feia ja un bon grapat d’anys.

La dona seguia trucant a la porta, però ell ja no la sentia. Encara sostenia la pistola amb el drap quan es va aixecar. La mirava, però segurament no la veia; estava pensant en massa desgràcies alhora com per fixar-se en ella. Tornà ràpid a la realitat. Es va desfer del drap i la va empunyar amb fermesa, amb el canó apuntant-li al seny i la mirada al cel. Sembla que la dona s’havia rendit i havia decidit deixar-lo una estona sol a veure si es calmava. Se la sentia a través de la porta explicar-li als fills que no passava res, que s’estiguessin tranquils mirant la televisió. Fou l’últim que sentí Miquel. Els seus ulls de vidre ja no el deixaven veure més enllà del dolor que li ofegava el pit. Va agafar aire i sense amollar-lo, va acostar-se a la porta de l’habitació, la va obrir i va matar amb només tres trets a la seva dona i als seus dos fills, que no van tenir temps ni tan sols per reaccionar. Acte seguit va llevar-se la vida ell també. Va xiuxiuejar les seves últimes paraules – «ho sento» – mentre queia al terra.

De fons, des de la televisió, com si s’estigués emetent l’escena en directe es sentí comentar: «…notícia d’última hora: un home mata a la seva dona i els seus dos fills, per després suïcidar-se. Segons fonts policials…» i tallà la noticia l’alarma del mòbil de Miquel avisant d’un nou missatge: «miqel t espero el lunes. 8.30 am en la oficina. Los japoneses qieren reabrir la empresa i nos qieren poner al frente. Luego t llamo».

 

– Eqhes DaBit –
– Abril, 2007 –
– Barcelona (España) –