Benvolguda senyora Colette,

Em dic Gustave Moreau, tant de bo em recordi. Aquesta carta és només per donar-li les gràcies pel fet de convidar-me a la magnífica festa que vostè i el seu marit varen organitzar el passat divendres. Ha estat un plaer poder gaudir de la seva companyia juntament amb altres il·lustres convidats. Permeti’m desitjar-li de tot cor grans èxits en la seva nova etapa empresarial. El seu marit és afortunat de tenir una dona tant intel·ligent al seu costat. Clarament la fortuna la somriu també a vostè, doncs són pocs els homes amb el valor suficient per fomentar l’esperit emprenedor de les seves acompanyants i, a més a més, invertint-hi els seus propis estalvis.

Sense res més a dir, s’acomiada ben cordialment,
—
Gustave Moreau

PS: T’estimo Valérie. Clar que no sóc Gustave, però no podia arriscar-me a signar la carta amb el meu nom; tots dos sabem que no l’haguessis llegit. Coneixent l’origen, segur que ni l’haguessis obert. Ho sento, Valérie, t’havia d’escriure de nou. T’havia de tornar a dir que t’estimo abans que poguessis triar no llegir-ho. Havia de captar el teu interès abans de que esgarressis la carta. Aquest ha estat el motiu d’haver fet servir un nom fals per signar-la i d’haver inventat aquesta nota d’agraïment que, no obstant, és sincera en gran mesura. De debò, hagués gaudit de la festa si no fos per la presència del teu marit, del que prefereixo no opinar doncs d’ell només hi cap envejar la teva companyia. M’has repetit en innumerables ocasions que deixi d’escriure’t. L’últim cop vas ser especialment dura amb mi. M’expliques que les meves cartes mai no canviaran res entre nosaltres. Però no puc deixar d’escriure’t Valérie. No puc simplement deixar-te anar. No puc. Al teu costat em sento segur, Valérie. Em sento viu. Imagina’t la tristesa que hi cabria a l’espai buit que quedaria si al dia li llevessin la companyia de la nit. Tu ets la mare dels meus somnis, Valérie. Ets la nit a l’interior de la qual em gito a descansar. No em condemnis a viure trist com el Sol d’un dia sense nit. Valérie, si us plau, deixa que et digui que t’estimo amb la freqüència amb que respiro. No pot ser cert que et faci mal que t’estimin. No entenc per què hauria de fer mal a algú que li diguin que l’estimen. No existeix l’amor en excés, no t’enganyis. L’amor només fa mal si no en reps o no en reps prou. És per això que no acceptaré mai que diguis que quan em separes de tu ho fas per mi. Fer-me prescindir de la virtut d’estimar-te imposant-me silenci i distància no sembla sinó un càstig propi dels déus més cruels i no crec que hagi fet mai tant de mal com per merèixer tal tortura. Si no pots estimar-me, o no vols, almenys deixa que t’estimi jo a tu, deixa’m dir-te que t’estimo. Fes feliç a aquest pobre home si alguna vegada t’ha importat ni que sigui només una mica. Et prometo que amb el teu permís ambdós serem més feliços, doncs no podria ser d’altra manera. Per si de cas aquesta és l’última vegada que et puc escriure, deixa que no m’acomiadi, sinó que torni a començar: t’estimo Valérie.

 

– La resposta de Valérie. –
– Eqhes DaBit –
– 14, Abril, 2014 –
– Sant Carles de la Ràpita (España) –