—Diuen que escrius sobre mi.

—No saben què diuen…

—Així doncs, menteixen?

—No exactament.

—No t’entenc!

—Intento escriure sobre tu, però no em surt.

—Què vols dir?

—Doncs que tot el que escric mai serveix per descriure’t com cal. M’esforço, però allò que m’imagino quan em llegeixo no té res a veure amb els records que tinc de tu malgrat que m’inspiri en ells. És frustrant. A mesura que escric, desapareixes. Et perdo amb cada paraula imprecisa que brolla dels meus dits. Escric per recordar-te amb detall més tard, però quan et busco entre les meves paraules no hi ets, ni tan sols t’hi assembles una mica al personatge resultant. Potser no seré mai tan bon escriptor com voldria… O potser és que fins i tot fuges dels meus textos, perquè no m’estimes…

—Com exageres… Es nota que ets escriptor.

—No faig poesia. Així és i així ho visc. Tant de bo et poguessis veure a través dels meus ulls. Tant de bo no hagis de sentir mai aquest dolor que es sent quan perds alguna cosa que mai ha estat teva perquè ni tan sols es pot posseir.

—Em sap greu sentir-te parlar així. No volia molestar-te amb els meus comentaris. M’agradaria poder-te entendre. Somio poder mirar a algú algun dia amb ulls com aquests carregats de màgia amb que gaudeixes mirant-me.

—He decidit deixar d’escriure. Dedicaré el meu temps lliure a pregar per que es compleixin tots els teus desitjos.

—Llàstima, però gràcies.

 

– Eqhes DaBit –
– 30, Abril, 2015 –
– Sant Carles de la Ràpita (Espanya) –