Ell ho va voler així. Jo sóc plàcida com el Sol del vespre en Primavera. No alço mai la veu. Ni tan sols parlo, per no molestar. No sóc, si no cal. Però ell ho va voler així. Ell, malgrat tota la seva sapiència intel·lectual, va decidir despertar-me. Es pensava, potser, que sacsant una mica el costat dret del seu cervell diluiria el meu discurs. Però ell, pobre mortal, sembla que no em coneixia prou.

Al costat de casa seva, una església gòtica anunciava la mitja nit com de costum. Feia fred i el bo de Jesús, que així li deien, s’amagava ja sota uns llençols suaus i càlids. Una foscor trencada per clarors de ciutat envaïa l’estància. Els seus globus oculars començaren a ballar suaument, hipnotitzant-lo, fins endur-se’l més enllà del món dels esperits on jo ja tenia preparats els escenaris d’una moguda nit.

Primer, Jesús sobre un fons blanc. Va arribar despistat. Un xic dispers. Fins i tot curiós. Passejava enlluernat rere unes ulleres de Sol que se les devia inventar ell. En un moment donat va seure al terra i en tocar-lo es va adonar del fet que tot era de paper. Un immens full en blanc fins allà on li arribava la vista. Ell solet va complicar la història. Va agafar un bolígraf gegant i va intentar posar-se a escriure. Però no podia. Sabia que li passaria, ell sempre va odiar els fulls en blanc. Mai sabia què escriure si no li deien per on començar o si no podia robar-li una història a allò que l’envoltava. Si no li donaven una empenta, no sabia què fer. I no és que no fos capaç, pobre home, realment era molt intel·ligent i creatiu, però la seva creativitat requeria un punt de partida del que -Oh! Sorpresa! (notis la ironia)- jo l’havia privat en aquella història. A la vida cal aprendre que les coses s’han de guanyar amb esforç, que no tot ve regalat. Es començà a posar nerviós. Va cridar ben fort un parell de cops. Es va estirar dels pels i -pobret…- va acabar de genolls a terra plorant. Sí, jo també vaig pensar que no n’hi havia per a tant, però li agradava molt el melodrama… De sobte, però, mentre jo gaudia de la meva primera victòria, es va aixecar. Va començar a sacsar el bolígraf amb fúria i va aconseguir que comencessin a brollar paraules soltes per la punta. Per cada sacsada una o dues paraules tridimensionals feien la seva aparició en escena. Lletres de mides irregulars s’acumulaven les unes sobre les altres esperant que l’autor les posés en ordre. Sí, era hora de canviar de somni. Tot fos que trobés inspiració per allà…

S’havia animat a escriure, així que vaig pensar que seria un bon moment per posar-lo davant de la seva darrera novel·la. Escrivia i escrivia, com posseït. Sobre paper i amb bolígraf. Ell acostumava a escriure amb recursos digitals, però la meva feina no era posar-li fàcil ni fer-lo sentir com a casa. El vaig deixar fer, per que es confiés. En un moment donat li vaig fer notar que potser convindria repassar allò que havia escrit. Vaig instal·lar-li el dubte al subconscient de que potser no tot el que escrivia era coherent. I mentre ell començava a rellegir i corregir, jo anava reescrivint. Així, cada cop que feia una correcció, jo li canviava la resta del text per que no servís de res. Tampoc li ho canviava tot. Només unes paraules aquí i allà, per que es veiés forçat a corregir; per que no pogués avançar. I així va ser que la novel·la es va convertir en impossible en un moment donat. No em titlleu de cruel, ja sabeu com sóc i quina és la meva feina. No he triat ser així i ell havia de saber-ho. El cas és que ell sol no era capaç de parar per molt absurd que semblés continuar. Vaig afluixar la llum quasi fins que no es distingia la tinta del paper i encara així seguia escrivint i reescrivint, immers en la història impossible. Quan va deixar de distingir les lletres es va inventar un canelobre jueu de set braços farcit d’espelmes i el va posar al seu davant. Certament estava inspirat. Vaig començar a bufar les espelmes una a una. Volia aprofitar per distreure’l, per espantar-lo una mica, però va ignorar el meu gest. Mentre escrivia anava fent que les espelmes que jo havia apagat es tornessin a encendre. Va aconseguir distreure’m ell a mi una ronda, però jo no era allà per jugar. Tocava canvi de rumb. Li vaig desfer les darreres modificacions davant dels nassos, per que notés qui manava, i em vaig emportar a ell i a la seva desesperació literària a un altre lloc.

Es tractava d’ensenyar-li el valor de l’esforç. Jesús no era mala persona, però es va deixar conquerir per la dolçor d’una victòria fàcil i algú havia de preocupar-se de que no tornés a passar. Les consciències estem per a això. Es va presentar a un concurs amb una història escrita ja feia uns anys i publicada a la xarxa. Un relat que mai no havia rebut comentaris ni senyals d’interès de part de ningú. Va pensar que havia passat tan desapercebut que no valia la pena ni despenjar-lo. Total, ningú es prendria la molèstia de comprovar si era inèdit com exigien les bases del concurs i, en cas de fer-ho, ves a saber si trobarien et text original. D’altra banda, la victòria era segura. Nou dels deu membres del jurat eren amics d’ell i tots li devien un favor o estaven disposats a acceptar algun present a canvi d’una valoració especialment positiva. L’altre no era amic ni calia; era un dels propietaris de l’editorial on Jesús havia publicat la seva darrera novel·la. Jesús sabia que el seu editor reconeixeria l’obra, doncs al descartar-la ell va ser quan va decidir publicar-la a la xarxa. Era un home sense gaires escrúpols que sabia la importància de tenir escriptors guardonats en cartera, així que estava clar que faria mutis a la gàbia i premiaria la participació. El pla era rodó i fàcil d’executar. I així va ser com vaig arribar amb un premi sota el braç.

Tots sabem que allò va ser lleig i injust per a la resta de concursants que sí s’havien esforçat per participar al concurs, així que semblava imprescindible continuar la nostra passejada. Encara li tenia preparades un parell de sorpreses més.

Arribà l’hora d’afrontar a les seves víctimes. Vaig recrear el moment de l’entrega de premis. Aquí es sentí agust des del principi; com si jo no hi fos, vaja… Tothom somreia amb els diplomes a la mà fins que començà a circular un rumor. Un pardalet -ja sabeu qui- havia filtrat que el guanyador no havia fet mèrits per recollir la recompensa. Tota la trama va circular de boca a orella entre els assistents. Algú fins i tot havia llegit el relat i l’estava començant a difondre fent notar que ni tan sols era bo. Aquesta escena curiosament la devia afegir ell, es nota que sóc bona al meu ofici. No sé ben bé com, però al poc temps tothom va aparèixer amb torxes a les mans de camí a la plaça d’un poble d’aspecte medieval. Era de nit i tot plegat semblava una mena d’escena de caça de bruixes enfocada a la seva persona. Els escriptors seguien enfurismats als membres del jurat literari, que corrien espantats rere el Jesús. A mesura que corrien s’anaven afegint a la carrera persones que primer no va saber reconèixer, però que després va identificar com aquelles en les que s’havia inspirat per escriure diferents relats. Ulls assetjadors i insults varis complementaven l’escena. Tothom corria i corria sense pausa, com si el decorat fos infinit. També van començar a volar objectes que avançaven per l’aire als acusats. No quedava clar si els llançaven els de l’escamot o volaven per art de màgia. Eren aquells amb que Jesús s’havia inspirat en un moment o altre de la seva història. Tot allò no era ben bé el que jo volia per a ell, però ja anava bé. Alguns dels personatges anònims convertits en camperols inquisidors van començar a explicar-li que ell s’havia apoderat de les seves històries, però que ara serien ells qui li traurien el suc a l’autor. Dit això, va tornar a canviar l’escenari. Ara érem a la plaça major del poble. Al centre, una foguera creada amb tots els objectes inspiradors que abans se’ls hi havien llançat a sobre a Jesús i al jurat del concurs. Sobre el foc, una olla gegant plena d’aigua amb els acusats a l’interior. Em vaig permetre d’afegir pasta en forma de lletres; em va semblar divertit el concepte. L’aigua es notava a punt de bullir i l’espectacle es tornava cada cop més cruel. Els acusats cridaven com porcs en Sant Martí mentre intentaven fugir. Els botxins es varen prendre seriosament la seva feina i no van deixar que ningú s’escapés. Algun condemnat es desmaià. Algun altre el van adormir d’un cop de llibre amb tapa dura al cap. Als que es mantenien desperts la sort no els va ser més favorable. Els lletraferits reconvertits en cuiners sàdics van recuperar els diplomes del concurs i les vàries còpies dels seus relats i van començar a tallar amb ells la pell humida dels condemnats. Talls petits i superficials arreu del cos, principalment pel cap, els braços i les mans, fets amb fulls de paper i molta mala baba. Vaig intentar parar-ho, però va ser impossible. La sopa va adquirir un toc rogenc mentre esclatà en ebullició. Alguns del acusats es van suïcidar. Algun altre es deixà matar. Jesús va resistir tot el que va poder alhora que demanava perdó i clemència desesperadament. Mentre uns seguien fent-li talls amb els diferents papers, altres li pegaven cops de llibre al cap i altres l’enfonsaven al brou amb intenció clara d’ofegar-lo. El nivell d’estrès per a Jesús era extremat. Havia vist morir als seus còmplices i ara semblava que li tocava a ell. Vaig insistir, sense èxit, en fer que es despertés, doncs el somni era tan intens que no aconseguia alterar-lo. Però Jesús semblava haver decidit portar la seva culpabilitat a l’extrem, fins al punt de deixar de respirar també al món real.

Entre tots els matarem i ell sol es va morir. Ara sóc jo qui té mala consciència, doncs matar-lo no havia estat mai el meu objectiu. Però ell ho va voler així. De manera que, sense buscar-ho, em vaig trobar acariciant aquell moment trist, tan trist que si sabés plorar m’envejaria el mar.

 

– Versió alternativa amb final feliç. –
– Eqhes DaBit –
– 12, Desembre, 2014 –
– Sant Carles de la Ràpita (España) –