Màscara neutra

/, Mentiras, Prosa/Màscara neutra

Eren tres quarts de sis de la tarda. No hi havia gaire gent al metro. Al meu vagó un parell de noies adolescents dempeus al costat d’una porta. Reien mentre assenyalaven amb el nas les pantalles dels seus respectius telèfons mòbils. Un home gran se les mirava assegut com si intentés desxifrar què lis podria fer tanta gràcia a ambdues. Al costat de l’ancià, també assegudes, un parell de dones madures travessaven amb la mirada perduda el terra no gaire lluent de sota els seus peus amb semblant clarament cansat. Una d’elles subjectava amb força la seva bossa de roba fina de color verd ampolla. En un moment donat la va estrènyer una mica més fort contra les seves cames alhora que va pressionar amb força els llavis fent una acció ràpida clarament involuntària. Un projecte d’home plantat al costat d’una de les portes subjectava un maletí de cuir marró. No dissimulava el gest al repassar de dalt a avall com si tingués gana a una noia d’uns trenta anys situada a l’altre extrem del vagó. La noia, que es sentia observada, feia el possible per evitar el contacte visual amb aquell personatge amb corbata i ben vestit que l’assetjava. Prop de l’home del maletí de cuir dos adolescents palplantats amb monopatins entre les mans parlant de coses seves.

El vehicle va fer una de les aturades programades. El protagonista d’aquesta història va entrar tot sol al cubicle i es va asseure just davant d’una de les dones cansades. Duia una bossa de plàstic a les mans. Semblava relaxat. Es notava que, com jo, observava atentament els moviments de tots els protagonistes de l’escena. Dos parades després les dones cansades van baixar. Les va substituir una noia jove d’aspecte amable. Molt educadament va saludar a tothom i es va seure al centre del vagó, just al costat de l’home vell. Al seu davant, el noi de la bossa de plàstic. Es van mirar als ulls un parell de segons intensos. Ella va somriure i ell va tornar-li tímidament el gest. Després ella va obrir un llibre que portava a les mans i es va posar a llegir. El noi va seguir la seva rutina d’anàlisi dels passatgers, però cada cop més sovint els seus ulls grans, blaus i tímids feien cap a la noia que tenia al seu davant. Sempre captava algun gest: un cabell rebel que li queia tapant-li la mirada i que havia de resituar rere l’orella, un petit vall neguitós amb un peu, rascant-se el nas… Cada cop que parava mentalment sobre ella se li disparava algun tic: ara li ballava una cama, ara pestanyejava compulsivament tres o quatre cops, ara feia una ganyota amb els llavis… Ella de tant en tant, dissimuladament, també aixecava la mirada per veure què feia ell. En una d’aquelles el jove es va adonar de que la noia repetia el gest fent-lo protagonista del moment. Va començar a suar. Els seus compulsius tics facials van intensificar la seva freqüència de reproducció. Alertat pels símptomes evidents, l’home del costat de la noia es va decidir a preguntar-li: “Es troba bé, jove?”. Ella va deixar de llegir en espera de la resposta. El noi va assentir amb el cap. Amb relativa dificultat va treure un objecte de la bossa que duia entre les mans. Era una màscara neutra de color blanc. Se la va posar enganxada al front amb una goma elàstica, va acochar el cap i, com si s’hagués desconnectat, es va quedar completament quiet. Al vagó es va fer un silenci gens habitual acaronat per mirades còmplices entre els passatgers. El noi de la màscara no es va immutar. Van passar així un parell d’àrids minuts. A la següent parada la noia havia de baixar. Es va acomiadar amb la clara esperança de que l’emmascarat reaccionaria, però no va ser així; es va mantenir impassible i mut.

Un cop es van tancar les portes i va arrancar de nou el transport el noi es va llevar la màscara, la va guardar a la bossa i es va aproximar a la porta preparant-se per baixar a la següent estació. Tot tranquil, com si res hagués passat, però embolcallat el gest per un dens silenci en mans d’incrèduls viatgers que se’l miraven sense entendre què havia succeït.

 

– Eqhes DaBit –
– 17, Abril, 2015 –
– Madrid (Espanya) –

Por | 2015-05-01T11:58:58+00:00 1, mayo, 2015|Català, Mentiras, Prosa|Sin comentarios

Deja tu comentario