Li deien Rosa, malgrat que no era el seu nom real. La vaig conèixer un 23 d’Abril a la Rambla de Barcelona. Algú em va suggerir preguntar per «la llibretera» quan passés a prop d’on ella hi era cada diada de Sant Jordi: al costat d’un quiosc de flors. La vaig trobar de seguida. No semblava una llibretera. No és que jo tingués un ideal de com hauria de ser, és que allà no es venien llibres. Ella venia històries, això sí; bé, de fet, tampoc les venia exactament. Era una mena d’alquimista. Quan algú comprava una rosa al quiosc, la florista li feia un senyal al client per que parlés amb ella. Llavors Rosa s’apropava a l’interessat i li xiuxiuejava a l’orella si volia escoltar una història increïble que li havien contat. Prometia ser breu; a la ciutat la gent no te gaire temps per romanços. Els clients, confiats i encuriosits, estranyament s’hi oposaven. Llavors ella feia un parell de preguntes per esbrinar el destí que tindria la rosa recentment adquirida i algun altre detall. Havent obtingut les respostes que cercava, obrava la seva màgia. Una mica d’amor, un espai llunyà, algun ésser màgic i… Voilà! Aventura creada. Era molt àgil lligant fils imaginaris, se li notava la pràctica. Sempre explicava aquelles mentides que inventava xiuxiuejant a cau d’orella, com si tot plegat fos un secret. El públic mantenia l’atenció sense cap esforç i la història, com fos, sempre se’ls hi feia curta. En acabar es sentia ben pagada si el portador de la rosa havia gaudit de l’experiència, però si insistia en retribuir-li la feina es deixava sorprendre per la voluntat de qui s’havia aprofitat del servei. La gent, feliç, acostumava a ser generosa amb les seves aportacions voluntàries. «Hauries de vendre llibres amb històries com aquestes», li deien cada poc amb efusivitat els satisfets clients. «Potser algun dia em faci llibretera, ja l’avisaré», responia sempre somrient. Semblava que d’aquí li venia el malnom. Jo vaig anar més enllà i la vaig convidar a dinar amb la sana intenció de saber més sobre ella. Em tenia molt intrigat i així li ho vaig fer saber. Va acceptar la proposta sense reticències.

Rosa era una noia jove, d’uns trenta anys, com jo. Em va confessar que el seu nom real era un altre, però que preferia no dir-me’l. «Els noms no importen, no és el meu nom el que t’ha portat fins a mi», va apel·lar. Em va comentar que li feia molta il∙lusió que la convidés a dinar per conèixer-la millor. Es queixava de que la gent sovint es quedava només amb l’anècdota de la seva peculiar activitat, eren pocs els que volien saber alguna cosa més. Malgrat la reclamació, no vaig aconseguir que em parlés gaire sobre ella mateixa. Tampoc em va voler dir d’on era, però el seu accent i les seves faccions em feien situar-la entre el centre i el nord d’Europa. Preferia enfocar la conversa a aquell moment i a aquell dia. Adorava la festa de Sant Jordi i la seva llegenda. Deia que aquest era el quart any que repetia l’experiència. «M’he enamorat de la Barcelona de Sant Jordi», bromejava fent-me notar que la diada feia diferent la ciutat tot posseint-la amb un caliu especial. Però allò que captivava el seu interès i que la feia tornar any rere any no era només això, eren també les històries reals que li explicaven els seus clients. «Les roses no es regalen només a la parella. Els motius per regalar flors i llibres, i els possibles destinataris, són molt més diversos del que qualsevol pot imaginar. Totes aquestes possibilitats em resulten d’allò més inspiradores.», va aclarir. La cerca d’inspiració l’empenyia cada any fins allà. Al llarg d’aquell dia farcit de roses, dracs, princeses, cavallers i llibres absorbia personatges i arguments reals, els transformava i després escrivia sobre ells. No va voler-me donar més detalls. Per a ella era important mantenir-se tant anònima com fos possible. Em va deixar fer-li una foto argumentant que exhibint-se a la rambla qualsevol li podria fer, no tenia sentit prohibir-ho, però no li entusiasmava gaire la idea. S’havia començat a fer famosa i alguns només venien a veure-la per entrevistar-la. O perquè algú els hi havia dit que hi era allà i ells també volien la seva historieta. No li agradava gens la situació. Una part de la gràcia del que feia era sorprendre als compradors de roses; si la venien a buscar ja no era el mateix. Així doncs, es plantejà canviar de lloc l’any següent, per despistar a la premsa i als curiosos, però no em va voler fer cinc cèntims sobre en quina zona pensava ubicar-se en un futur. «Si no t’ho dic és més provable que aquest sigui l’últim cop que ens veiem; no creus que això fa molt més emocionant aquesta cita?», va vaticinar. No vaig poder evitar donar-li la raó. Després de dinar vaig tornar a casa i ella va tornar al quiosc. Ens ho vam passar molt bé durant aquella estona junts, però allà va acabar tot. Deixar al destí la possibilitat de fer-nos retrobar era part de l’experiència.

Als pocs mesos va ser notícia la història d’una llibretera polonesa, de Cracòvia concretament. Deien que regentava un espai petit i polsós al centre de la ciutat, prop de la gran plaça del mercat. Sembla ser que la llibreria es va incendiar per accident i ella va morir intentant salvar els llibres. Els mitjans de comunicació explicaren que la llibretera vivia sola a un piset on s’havien trobat centenars de fulls escrits a mà amb relats diversos. Van informar també de que no tenia família. Una editorial local es va oferir a homenatjar-la fent pública una antologia amb una selecció de tots aquells relats que havia escrit i que mai no s’havia atrevit a publicar. Em va entristir descobrir que era Rosa la protagonista d’aquella terrible història; la vaig reconèixer per les fotos que es van filtrar. Em vaig posar en contacte amb l’editorial polonesa per veure com podia ajudar amb l’homenatge. I així va ser com el Sant Jordi següent a la seva mort «Rosa, la llibretera» va fer públic el seu primer llibre, que es va anunciar en un acte especial organitzat just al costat d’aquell quiosc de flors on ens havíem conegut i on ella aconseguia inspiració.

 

– Eqhes DaBit –
– 3, Maig, 2015 –
– Sant Carles de la Ràpita (España) –