Tanco els ulls a poc a poc. Noto la carícia d’un incipient hivern a les parpelles. Fa Sol, així que allà on s’hi hauria d’amagar una reposada foscor hi veig casi el mateix que rere les apoètiques cataractes que s’interposen darrerament amb tenacitat entre el món real i jo. Un immens núvol blanc envaeix l’horitzó. Sovint una ombra tèbia i valenta obre foc a la meva atenció; ara, no. Apreto suaument els meus llavis molsuts mentre hi penso. Ensumo un glop d’aire amb energia. Fa olor a pluja i a mar; no fa gaire ruixava amb força per estes contrades. El torno ben filtrat saborejant-lo a poc a poc. Me ve a la memòria un temps tendre on sota aquesta mateixa figuera de poble jugàvem a perdre la innocència per primera vegada. Xalàvem només de tindre-mos a prop. L’aire segueix corrent boca en fora sense pausa. Noto com fuig, traïdor, acomiadant-se per sempre més; aviat no en quedarà ni un cèntim. Els músculs, soldats tornats de la guerra, abandonen les armes després de conquerir unes merescudes vacances indefinides. Al mig de la llum una branca d’aulivera destaca juganera. Formiga viatgera recorro el perfil fet d’imatges d’una vida servil amb alguna puntada hostil a les esquenes del meu ego. Ensopego de seguida amb una fulla decidida convertida en una ploma entre mil. Sospira el vent cap a mi; se’ns enduu a l’infinit.

 

– Eqhes DaBit –
– 5, gener, 2017; 5:36 a.m. –
– Sant Carles de la Ràpita (España) –
– Foto: Tardor silenciosa, d’Eva Mascarell

 

– Versión audiovisual por CREA, con la colaboración especial de Eva Mascarell y Clara Salvadó. –